Cataluña, Bélgica, Francesc Macià y la trampa de Mussolini. Por Laura y Punt.

A veces basta con leer un poco de historia y  detenerse a escribir nombres y adjetivos, tomar unas notas a pie de página y uno queda absolutamente perplejo, parpadea, y no sale de su asombro, es cierto… la historia se repite.

Yo tengo cierta debilidad por la zona de Prats de Molló (Francia) por donde disfruto paseando, hoy intentaré hacer una pincelada a colación de este pueblo y de un artículo histórico que ha caído en mis manos, y que he leído con mucho interés.

Situémonos directamente en torno a la figura de Francesc Macià, y demos a nuestros lectores una breve pincelada en su vida.  – Macià fue militar, político y fundador de partidos políticos que continúan fielmente su mandato golpista. Expulsado del ejercito por participar en la revista satírica Cu-Cut creó Solidaritat Catalana que en un retruécano del destino, ¿o no?, fue el nombre que Joan Rosell el presidente de la Patronal, usó para su partido político en 1980. Macià obtuvo un escaño, fundó la Federación Nacionalista y en 1922 Estat Català con la idea de agrupar a todos los catalanistas que quisieran fundar un Estado Catalán dentro del marco del Estado Federal Español con el fin de crear en la Península Ibérica una República junto a Portugal.

Por entonces subió Primo de Rivera al poder y como no, Macià, se fue. No sé si exiliado o prófugo de la justicia, digo yo… que como exiliado, aunque últimamente este término me tiene un poco confusa cuando veo que la palabra exiliado se usa con demasiada profusión y con tal sutileza que haría falta que los historiadores nos ilustrasen sobre si en aquella época también eran prófugos de la justicia.

Es difícil de saber, por aquel entonces qué tendría Macià, en su retorcida mente, pues no paró hasta meterse en un chortal y embarrarse bien hasta las axilas. En Francia, siempre en la mítica Perpinyà,  se dedicó por activa y pasiva a reclamar por todos los medios la soberanía de Catalunya. Paralelismos de la historia, al igual que sucede hoy. Ideó el pacto Galeuska (Euskadi, Galicia y Catalunya), para reivindicar de manera conjunta la soberanía de estas regiones. A lo que me pregunto, ¿qué nos importa a los catalanes los vascos?, la respuesta es fácil, se trataba de buscar aliados en esa lucha sin cuartel, dirigida a desmembrar España.  Más o menos como sucede hoy en Catalunya; y consiguió que fuerzas ideológicas dispares se unieran a su causa, como la CNT. Empezaron a mezclarse ideologías, a medida que en cada país iban surgiendo movimientos políticos. En un momento puntual y por hechos que no vienen al caso, decidió deshacerse de comunistas para su plan de entrar triunfalmente por los Pirineos y proclamar el hipotético Estado Catalán. Hay quien dice que quería proclamar el Estado Catalán o la República de Cataluña y otros lo adornan un poco más y dicen que en realidad venía a luchar contra la Dictadura. Tuvo la brillante idea de trazar un plan, ayudado por Garibaldi nieto, donde una decena de italianos antifascistas, (véase aquello de la mezcla de ideologías), acompañados de exiliados españoles, entrarían por Prats de Molló, tomarían Olot con unos ochocientos militares más y una vez conseguido ese primer paso y desde ahí… a expandir la revolución y conseguir la liberación de España. Al mismo tiempo, la CNT perfectamente coordinada, convocaría una huelga general que pararía toda Catalunya e iniciarían el presunto retroceso de Primo de Rivera. Supongo que el piradísmo catalán no viene de ahora, a veces dudo si no se tratará de un problema genético que se lleva en el quehacer diario: Como ahora ha sido el caso, también precisaban de financiación económica, en total consiguieron aproximadamente 8 millones de pesetas de la época. ¿De dónde lo conseguían? Pues emitiendo títulos a todos los catalanes y españoles contrarios a Primo de Rivera y sobre todo a los más radicales catalanistas exiliados.

 

Los años pasaban y se acercaba un peligro real: el comunismo insuflado por la Unión Soviética. Macià se acercó al comunismo, sin más dilación que buscar financiación y ante el recelo de la proclamación del Estado Català. Los soviéticos le advirtieron que estaba soñando en grande y le dijeron la realidad de la situación, España era mucho más fuerte que sus ideas soñadoras estrafalarias.

Pasaron una serie de sucesos, cuando llegó la sorpresa de la historia. Garibaldi, ese italiano enmascarado antifascista, pidió a Macià toda la información sobre la entrada de Prats de Molló. Macià cayó en una trampa perfecta. Ningún italiano dio ayuda alguna a Macià, simplemente Garibaldi era un agente de espionaje de la Italia de Mussolini, que había usado a la resistencia catalana para evitar que el Duce fuera asesinado y a la par ayudar al aislamiento de París.   A Macià le pararon los franceses la entrada en España, pero no por ayudar a España, sino… a causa de la acusación de colaboracionista con el régimen de Mussolini, sin saberlo,  al tejer esa rama tan intrincada por Cataluña, había ayudado a los fascistas italianos en sus conflictos contra los franceses. Antes de todo, y para que vemos los movimientos convulso-reiterativos de la historia, en el Complot de Perpiñán, una vez delatados, fueron expulsados de Francia y negociaron con Bélgica (como no) su destino.

Esta es la real causa de que Francia detuviera a Macià. En modo alguno la causa fue el intento de entrada a España a proclamar vete a saber qué, sino la traición que suponía, (sin saberlo), el colaboracionismo con el régimen de Mussolini.

Ay catalán… catalán, si no sabes rezar el Credo … y rezas al Ramadán… (a modo del dicho de Manolete).

Para EMdPE  Laura y Punt.
Catalunya, Bèlgica, Francesc Macià i el parany de Mussolini

A vegades n’hi ha prou amb llegir una mica d’història i aturar-se a escriure noms i adjectius, prendre unes notes a peu de pàgina i una queda absolutament perplexa, parpelleja, i no te’n saps avenir, és cert … la història es repeteix.

Jo tinc certa debilitat per la zona de Prats de Molló (França) per on gaudeixo passejant, avui intentaré fer una pinzellada a col·lació d’aquest poble i d’un article històric que ha caigut a les meves mans, i que he llegit amb molt d’interès.

Situem-nos directament al voltant de la figura de Francesc Macià, i donem als nostres lectors una breu pinzellada a la seva vida. – Macià va ser militar, polític i fundador de partits polítics que continuen fidelment el seu mandat colpista. Expulsat de l’exèrcit per participar a la revista satírica Cu-Cut va crear Solidaritat Catalana que en un joc de paraules del destí (o no?), va ser el nom que Joan Rosell el president de la Patronal, va usar per a el seu partit polític al 1980. Macià va obtenir un escó, va fundar la Federació Nacionalista i el 1922 Estat Català amb la idea d’agrupar a tots els catalanistes que volguessin fundar un Estat Català dins el marc de l’Estat Federal Espanyol amb la finalitat de crear a la Península Ibèrica una República al costat de Portugal .

En aquells dies va pujar Primo de Rivera al poder i com no, Macià, se’n va anar. No sé si exiliat o pròfug de la justícia, dic jo … que com a exiliat, encara que últimament aquest terme em té una mica confusa quan veig que la paraula exiliat s’usa amb massa profusió i amb tal subtilesa que caldria que els historiadors ens il·lustressin sobre si en aquella època també eren pròfugs de la justícia.

És difícil de saber, en aquell temps el que tindria Macià en la seva retorçadament, ja que no va parar fins a ficar-se en un bassal i enfangar-se bé fins a les aixelles. A França, sempre en la mítica Perpinyà, es va dedicar per activa i passiva a reclamar per tots els mitjans la sobirania de Catalunya. Paral·lelismes de la història, de la mateixa manera que succeeix avui. Va idear el pacte Galeuska (Euskadi, Galícia i Catalunya), per reivindicar de manera conjunta la sobirania d’aquestes regions. A la qual cosa em pregunto, què ens importen als catalans els bascos?, la resposta és fàcil, es tractava de buscar aliats en aquesta lluita sense quarter, dirigida a desmembrar Espanya. Més o menys com passa avui a Catalunya; i va aconseguir que forces ideològiques dispars s’unissin a la seva causa, com la CNT. Van començar a barrejar-se ideologies, a mesura que a cada país anaven sorgint moviments polítics. En un moment puntual i per fets que no vénen al cas, va decidir desfer-se de comunistes per al seu pla d’entrar triomfalment pels Pirineus i proclamar l’hipotètic Estat Català. Hi ha qui diu que volia proclamar l’Estat Català o la República de Catalunya i altres ho adornen una mica més i diuen que en realitat venia a lluitar contra la Dictadura. Va tenir la brillant idea de traçar un pla, ajudat per Garibaldi nét, on una desena d’italians antifeixistes, (vegeu allò de la barreja d’ideologies), acompanyats d’exiliats espanyols, entrarien per Prats de Molló, prendrien Olot amb uns vuit-cents militars més i un cop aconseguit aquest primer pas i des d’aquí … a expandir la revolució i aconseguir l’alliberament d’Espanya. Alhora, la CNT perfectament coordinada, convocaria una vaga general que pararia tot Catalunya i iniciarien el presumpte retrocés de Primo de Rivera. Suposo que el “piradísme” català no ve d’ara, de vegades dubto si no es tractarà d’un problema genètic que es porta en el quefer diari: Com ara ha estat el cas, també precisaven de finançament econòmic, en total van aconseguir aproximadament 8 milions de pessetes de l’època. D’on ho aconseguien? Doncs emetent títols a tots els catalans i espanyols contraris a Primo de Rivera i sobretot als més radicals catalanistes exiliats.

Els anys passaven i s’acostava un perill real: el comunisme insuflat per la Unió Soviètica. Macià es va acostar al comunisme, sense més dilació de buscar finançament i davant el recel de la proclamació de l’Estat Català. Els soviètics li van advertir que estava somiant en gran i li van dir la realitat de la situació, Espanya era molt més forta que les seves idees somiadores estrafolàries.

Van passar un seguit de successos, quan va arribar la sorpresa de la història. Garibaldi, aquest italià emmascarat antifeixista, va demanar a Macià tota la informació sobre l’entrada de Prats de Molló. Macià va caure en un parany perfecte. Cap italià va donar cap ajuda a Macià, simplement Garibaldi era un agent d’espionatge de la Itàlia de Mussolini, que havia usat a la resistència catalana per evitar que el Duce fos assassinat i al mateix temps ajudar a l’aïllament de París. Els francesos van parar l’entrada a Espanya a Macià, però no per ajudar a Espanya, sinó … a causa de l’acusació de col·laboracionista amb el règim de Mussolini, sense saber-ho, a teixir aquesta branca tan intricada per Catalunya, havia ajudat els feixistes italians en els seus conflictes contra els francesos. Abans de tot, i perquè veiem els moviments convuls-reiteratius de la història, en el Complot de Perpinyà, un cop delatats, van ser expulsats de França i van negociar amb Bèlgica (com no) el seu destí. Aquesta és la real causa que França detingués Macià. De cap manera la causa va ser l’intent d’entrada a Espanya a proclamar vés a saber què, sinó la traïció que suposava, (sense saber-ho), el col·laboracionisme amb el règim de Mussolini.

Ai català … català, si no saps resar el Credo … i reses al Ramadà … (a manera de la dita de Manolete).

Per EMdPE Laura i Punt.