Del Movimiento Nacional al secesionismo

Voltava pel 1998 quan vaig començar la Universitat, un centre de fanàtics on mai vaig haver d’anar, però la vida ha anat així. Allà vaig començar la meva marxa per l’alta societat gironina i les seves bogeries diverses en instal·lar-me en una propietat de la meva llavors xicot.

Aleshores tenia de xicot al nét de la família més important de la província i unes de les més de Catalunya, ara ja crec que només queda la memòria. D’aquests importants que diu la dita catalana “els avis fan, els fills mantenen i els néts ho destrueixen”.

El meu llavors xicot, tenia dos avis, un enemic íntim de Samaranch (resulta que eren companys de col·legi, d’equip d’hoquei i es van tustar per una dona anys ha, per fotre més suc el seu avi va ser cridat per la Lleva del Biberó i Samaranch va partir al falangisme, jo que hi sé, coses de la vida la qual tot és una punyetera casualitat). L’altre avi, era un entranyable falangista. A aquest avi li va enganxar la guerra a Oviedo, va desertar dels rojos i va acabar pres a San Marcos de León. L’entranyable avi, per motius que no recordo bé va ser un personatge destacable del Moviment i ell i la seva família van tenir doncs una vida relativament bona. Per cert, el pobre home quan es va assabentar que anàvem de vacances a Astúries ens va suplicar que li busquéssim la motxilla que feia 70 anys va enterrar en una pineda quan va escapar de files rojes, a saber on estaria, però abans de morir li vam portar un record semblant i va quedar tranquil “amb les seves pertinences”.

D’altra banda, l’avi falangista va tenir fills, un d’ells el meu ex-sogre, fills que van viure en cases del Moviment i van tenir la millor educació de l’època, pujant com l’escuma en el marc social gironí. Però coses de la vida, van sortir amb idees antifranquistes. Tots amb idees antifranquistes i després matant-se entre ells, famílies conegudes a Girona per enveges típiques de poble, amb un nexe comú: fills de falangistes però amb idees antifranquistes i envejosos per antonomàsia.

Corrien temps de “Transició” i es va fundar un diari a la ciutat. No eren periodistes els fundadors, sinó un grup d’amics amb idees catalanistes, antifranquistes i antitot el que existia en la vida. Van posar una quantitat de diners i van fundar un diari. Aquest diari va albergar a “periodistes” de les files ideològiques més cruels que existien (de fet jo ni havia nascut, però invents com a Bandera Vermella, i cosetes així). Diners que va ser posat pels fills d’aquests falangistes entranyables, que els donaven diners i estudis als seus fills i que sense saber-ho muntaven la gresca a part. Amb els anys aquest diari va donar feina al nostre “estimat” Puigdemont.

Si em pregunten la connexió que hi ha hagut a Girona amb l’abominable moviment Basc, podria parlar llargament, però això que  he viscut i amb dolor, ara com ara no en vull parlar, perquè no vull recordar coses, ni situacions ni personatges. Sí que és cert que a casa dels meus ex-sogres vaig trobar un bitllet de finançament d’ Herri Batasuna de 1982, així que ho deixem aquí per avui i es pot arribar a pensar moltes coses.

Aquesta petita història de com es va forjar la base editorial del que avui mou (o movia) els fils de la informació separatista més aberrant a Catalunya, és una història real, que no sé si l’he sabut filar bé. Però sempre l’he volgut explicar, com aquests fills de falangistes entranyables, gastaven diners que els seus pares els donaven, a muntar, entre altres coses, les seves trinxeres d’amagat i que avui dia 30 anys després han estat el pilar fonamental del sectarisme més gran i radical secessionista que es coneix a Catalunya.

La vida és una quimera i una caixa de sorpreses, i el problema és que poden mentir el que vulguin, amagar passats del que els plagui, però la veritat és la que hi ha, pot agradar més o menys, però és la que hi ha. La vida pot semblar estrambòtica, però la del secessionisme català sembla un món paral·lel. I si algú vol desmentir aquesta història, que ho intenti, a veure quina “veritat” s’inventa per desmentir-la.

Que Déu els beneeixi en les seves presses perquè l’Infern crec que no té tant foc perquè cremin tots.

Del Movimiento Nacional al secesionismo

Corría 1998 cuando empecé la Universidad, un centro de fanáticos tarados donde jamás debería haber ido, pero la vida ha sido así.

Allí empecé mi andadura por la alta sociedad gerundense y sus majaderías varias, al instalarme en una propiedad de mi entonces noviete.
Por aquel entonces tenía de noviete al nieto de la familia más importante de la provincia y unas de las más importantes de Catalunya, ahora ya creo que sólo queda la memoria.

Eran de esos importantes, que como dice el dicho català … “los abuelos hacen, los hijos mantienen y los nietos lo destruyen”.

Mi entonces noviete, tenia dos abuelos, de los cuales, uno era enemigo íntimo de Samaranch (resulta que eran compañeros de colegio, de equipo de hockey y se tostaron por una mujer años ha, encima su abuelo fue llamado por la Quinta del Biberón y Samaranch partió al falangismo. Yo que sé, cosas de la vida, que todo es una puñetera casualidad). El otro abuelo, era un entrañable falangista. A este abuelo le pilló la guerra en Oviedo, desertó de los rojos y lo metieron preso en San Marcos de León. El entrañable abuelo, por motivos que no recuerdo bien, fue un personaje destacable del Movimiento y él y su familia tuvieron a causa de esto, una vida relativamente buena. Por cierto, el pobre hombre cuando se enteró que íbamos de vacaciones a Asturias nos suplicó que  le buscásemos la mochila que hacía 70 años había tenido que enterrar cuando escapó de las filas rojas allá en un pinar; a saber dónde estaría, pero antes de morir, le llevamos un recuerdo semblante y quedó tranquilo “con sus pertenencias”.

A todo esto, el abuelo falangista tuvo hijos, uno de ellos mi ex-suegro, hijos que vivieron en casas del Movimiento y tuvieron la mejor educación de la época, subiendo como la espuma en el marco social gerundense. Pero… cosas de la vida, salieron con ideas antifranquistas. Todos con ideas antifranquistas y luego se mataban entre ellos, familias conocidas en Girona por envidias típicas de pueblo, con un nexo común, hijos de falangistas pero con ideas antifranquistas y envidiosos por antonomasia.

Corrían tiempos de “Transición” y se fundó un diario en la ciudad. No eran periodistas los fundadores, sino un grupo de amigos con ideas catalanistas, antifranquistas y antitodo lo que hubiera en la vida. Pusieron una cantidad de dinero y fundaron un periódico. Este periódico albergó a “periodistas” de las filas ideológicas más crueles que existían (de hecho yo ni había nacido, pero alguno era… Bandera Roja, y cosillas así). Dinero que fue puesto por los hijos de esos falangistas entrañables, que les daban dinero y estudios a sus hijos y que sin saberlo montaban la gresca a parte. Con los años ese diario dio trabajo a nuestro “querido” Puigdemont.

Si me preguntan la conexión que ha habido en Girona con lo más aberrante de lo Vasco, podría hablar largo y tendido, pero esto que sí he vivido y con dolor, hoy por hoy no quiero hablarlo, porque no quiero recordar cosas, ni situaciones ni nada de esto; sí es cierto que en casa de mis ex-suegros encontré un boleto de financiación de Herri Batasuna de 1982, así que lo dejamos aquí por hoy,  y se puede llegar a pensar lo que se quiera.

Esta pequeña historia de cómo se fraguó la base editorial de lo que hoy mueve o movía los hilos de la información separatista más aberrante en Catalunya, es una historia real, que no sé si habré sabido hilar bien, pero que siempre he querido contar. Cómo esos hijos de falangistas entrañables, gastaban dinero que sus padres les daban, en montar, entre otras cosas, sus trincheras a escondidas y que hoy en día, 30 años después, han sido el pilar fundamental del mayor sectarismo radical secesionista que se conoce en Catalunya.

La vida es una quimera y una caja de sorpresas, y el problema es que pueden mentir lo que quieran, esconder pasados de lo que les plazca, pero la verdad es la que hay, puede gustar más o menos, pero es la que hay. La vida puede parecer estrambótica, pero la del secesionismo catalán parece un mundo paralelo. Y si alguien quisiera desmentir esta historia, que lo intente, a ver qué “verdad” debería inventar para desmentirla.

Que Dios les bendiga en sus tropelías, porqué el Infierno creo que no tiene tanto fuego para que ardan todos.